Los cínicos son una corriente de pensamiento que surgió paralelamente a los epicúreos, escépticos y a partir de ésta surgieron los estoicos. Esta corriente pensaba que el ser humano tenía lo necesario para ser feliz y que ni la pobreza ni siquiera la falta de salud podían sacarle la felicidad a un ser maduro. Decían que la naturaleza tiene una forma mecánica de funcionar y que todo pasa por alguna razón (una especie de destino), hemos de aceptarla y no dejar que ningún percance nos arrebate nuestra felicidad (todo esto tiene un gran parecido al estoicismo). La austeridad y vivir de una forma humilde era imprescindible. Si queremos a los objetos que obtenemos y nos hacemos a la idea que los necesitamos, cuando los perdamos nos parecerá que no podemos ser felices, decían.
Ahora explicaré un pequeño relato que me gustó muchísimo sobre uno de los principales seguidores de esta corriente, Diógenes Laercio:
Diógenes Laercio era un sabio conocido por todo el imperio de Alejandría, vivía en la ciudad de Macedonia. Un día, el gran emperador Alejandro Magno se enteró de su existencia y quedó sorprendido de los relatos que se decían de él. Cuentan que vivía con un simple tonel dónde guardaba un bastón, un trozo de pan y una capa. ¿Cómo podía ser que un sabio como él viviera en tan exagerada humildad? Alejando Magno fue en su busca y lo encontró junto a su tonel tomando el Sol. El grandísimo emperador se dirigió a él.
- Me ha llegado a mis oídos que eres el gran sabio Diógenes. No puedo ver como una gran persona vive en esta precariedad, pedidme cualquier cosa y os la daré.
A lo que el humilde pensador contestó:
- Apartaros, me estáis tapando el Sol.
De esta manera el sabio con un simple tonel demostró ser más rico y feliz que el gran general que poseía todo cuanto alcanzaba la vista.
Ideas sacadas de: El Mundo de Sofía
Para acabar mencionaré otra gran frase de otro gran pensador clásico, Epicúreo:
“Si quieres ser más rico aprende a disminuir tu codicia y no a aumentar tus riquezas”
Em sonava aquesta forma de vida però no sabia que es deia cinisme, però en certa manera em recorda el conformisme.
M’explico, el cinisme considerà que la felicitat venia implícita quan se seguia una vida simple d’acord amb la naturalesa; però es plantejaven que hi podia haver una felicitat major?
És a dir, posem que la felicitat és graduable del 0 al 10, potser ells ja es consideraven feliços amb un 5 i desconeixien que es podia arribar a més. Es conformaven amb un 5? O realment la seva felicitat era màxima per a ells?
I respecte a Diògenes res a dir, la seva ironia i la seva anaideia són envejables, de fet en coneixia una cita d’ell (sense saber que era d’ell, ho he trobat ara a Wikiquote
):
“Segurament els ases es riuen de tu, però no t’importa. De la mateixa manera que a mi no m’importa que els demès es riguin de mi”.
Ara bé, és una pena que el síndrome de Diògenes, que es caracteritza pel total abandonament personal i social, es digui precisament de Diògenes. Quin poc respecte a aquest brillant savi i quina demostració de la nul·la comprensió de la seva vida i filosofia…
Voldria afegir una altra cosa, ara mateix he llegit el Capítol IV (titulat l’Animal simbòlic) del llibrem”Les preguntes de la vida” de Fernando Savater.
En unes quantes pàgines explica com de diferents som dels animals i per què.
Una de les seves argumentacions és que els animals viuen per instints i basen les seves accions en la supervivència, la seva intel·ligència funciona perfectament ja que acompleix el seu objectiu (sobreviure), però no inventen mai res de nou, no creen. Neixen sabent molt més del que aconseguiran aprendre en tota la vida, al contrari de nosaltres que aprenem i creem durant la vida.
En canvi, els humans fem servir la intel·ligència tant per satisfer els nostres instints com per a innovar interpretant les necessitats instintives en formes; per exemple, de la necessitat de menjar en traiem la diversitat gastronòmica, de l’aparellament en traiem l’erotisme, etc.
No et recorda la conducta animal el comportament de l’escola cínica al voler viure d’una forma simple amb la naturalesa com animals? No et recorda la conducta cínica un cert retorn al món animal al usar la raó i la intel·ligència únic i exclusivament per a sobreviure? És a dir, som MÉS que els animals, hem d’usar la intel·ligència per a més coses que per a sobreviure! Altra cosa és que usem aquesta intel·ligència malament i sigui el què ens diferencia dels animals el què ens fa més infeliços que ells.
Ja diràs.
Creo que confundis Diogenes Laercio con su contemporaneo Diogenes de Sinope.
¿De veras el libro de Sofia dice eso o solo ha sido una confusion tuya?
Saludos!
juanM