
• Título: Fahrenheit 451 • Escritor: Ray Bradbury • Páginas: 262 • Género: Novela Hace cerca una semana acabe este libro y creo que era suficientemente bueno como para invertir un poco de tiempo y hacerle una entrada. Bien este libro es una disutopia. Un mundo controlado por grandes corporaciones y el gobierno. Fahrenheit 451 nos habla de un futuro no muy lejano donde la raza humana ha dejado de hacer servir su “sustancia pensante” haciéndose fácilmente esclavizada por ella misma (por su ignorancia). El gobierno utilizando la publicidad y monopolizando el estilo de vida de las personas consigue que éstas sean verdaderas réplicas (parecido con Un Mundo Feliz de A. Huxley). La gente hace lo que hace todo el mundo sin preguntarse antes si es bueno o malo, un gran problema que Stuart Mill nos explica muy bien su importancia. Sólo hay una sociedad feliz donde todos los individuos tengan un mismo pensamiento en común y es el de la tolerancia y el respeto a cualquier estilo de vida. Ya hablaré más sobre sociedad-individuo en otro momento. Una de las tácticas para hacer que la gente pare de pensar es quemando los libros y para eso se utilizan los bomberos que queman cualquier librería que se descubra. La quema de libros es tan importante que ha sido motivo del título (Fahrenheit 451 es la temperatura necesaria para que un libro comience a arder). Como los libros de “Un Mundo Feliz” o “1984” te hacen pensar sobre como de importante es ser crítico con todo lo que te rodea. Si aceptamos como bueno todo aquello, necesitaremos sólo la capacidad de imitación propia de los simios y otros animales. Todos estos libros me dan escalofríos pues me hacen pensar en una frase que sentí hace tiempo: La peor forma de esclavitud es aquella que se ignora. Aquella esclavitud que uno no es conciente. Te hace reflexionar sobre la forma que tiene la gente de entretenerse y que a veces nos evade del mundo real y le damos más importancia de la que se merece “panes et circenses”. SPOILER: Cuando los proscritos están fuera de la ciudad viendo como esta queda destruida, me encanta la comparación de la sociedad con el Fénix. Esta es: La sociedad es como un Fénix. Nace, vive para luego destruirse y de sus cenizas volver a nacer para volver a vivir y morir. Pero la sociedad tiene algo que el Fénix nunca tendrá. La sociedad tiene memoria histórica. Nosotros sabemos que situaciones y que acciones conducen a nuestra destrucción simplemente porque gente entendida en el tema susurra entre el gran ruido trivial de la sociedad que hay fallos (en este caso los proscritos). Hemos de escuchar a esta gente y para eso necesitamos una mente despierta y valorar quien tiene razón. De esta forma podemos evitar que la sociedad se destruya y hacer que este en continuo progreso (aunque puede ser que algún día no nos sea imposible más información). Hasta aquí la crítica del libro. Debo decir que este libro tiene una ingente cantidad de mensajes entre líneas y comparaciones pero como acostumbra a pasar con estos libros la historia es un poco “sosa”. Mi nota: 6
Bones,
la realitat és que m’hauré de tornar a llegir aquest llibre perquè possiblement me’l vaig llegir de massa petit i no tenia els coneixements necessaris per aprofundir en el discurs connotatiu.
La comparació que fa el llibre de la pèrdua d’esperit crític amb la crema dels llibres la considero brillant; llàstima que ha envellit malament. El llibre es va escriure el 1953, abans de que existís Internet a nivell popular i el coneixement s’estengués tipus Wikipedia, en aquell aleshores TOT el coneixement estava en cervells (com ara) i en llibres, i quan l’autor fa perdre els llibres mostra com només resten els cervells com a posseïdors de la informació, però un cervell sol és una eina tan potentíssima com inútil en tant que és potencialment potent però sense llibres no pot adquirir la potència (passar de en potència a en acte, que diria Aristòtil). El cervell es convertiria en un miratge platònic, en una eina potentíssima però inusable. Només l’esperit crític ens pot permetre de veure la importància de bolcar el coneixement en enciclopèdies, llibres etc.
Respecte el panem et circenses en vaig parlar fa uns mesos al meu blog http://pinucset.wordpress.com/2008/04/20/panem-et-circenses/ i just fa poc vaig sentir una frase que em va fer gracia:
TRANQUILS, SORTIU AL CARRER A CEL·LEBRAR-HO, ESPANYA ESTÀ A SEMIFINALS I LA CRISI S’HA ACABAT!!!
Quan cites la frase que vas sentir fa temps possiblement et refereixes a la d’Edmund Burke que afirma que la societat mai renuncia a la seva llibertat si no és sota l’engany d’una il·lusió: i com a il·lusió podem agafar els mil exemples de panem et circenses existents. GOL! Ejem.
Ah, i realment aquests distopies són esgarrifoses, només em consola que Kant va dir al seu llibre “Crítica de la Raó Pura” que una definició no implica de l’existència del definit, de fet és així com va falsar l’argument ontològic de l’existència de Déu de Sant Anselm de Canterbury que conclou que “Déu no pot no existir”
Per acabar dir que la metàfora del fènix no la vaig pillar gens, segurament em rellegiré el llibre aquest estiu i entendre moltes coses que se’m van quedar a l’aire.
Vagi bé!
Totalment d’acord amb tot el que has mencionat. No m’havia parat a pensar la qüestió de l’Internet. Podria haver-hi aquesta societat avui en dia? Suposo que sí. Ara m’he enrecordat d’una frase que es diu al llibre que diu així:
“No fa falta que hi hagin bombers que cremin els llibres, abans d’això, la gent no els hi feia cas i els resultats eren els mateixos. Doncs si els hi haguéssim donat la importància que es mereixen mai haguéssim arribat a aquesta situació.”
Sense llibres com molt bé es veu en el llibre, per molt coneixement que tinguin tenen contínuament por morir i perdre amb aquesta el coneixement dels grans autors i de les més meravelloses ments, que potser mai tornaran a estar.